Posts Tagged ‘diari

30
març
09

La fi de la vaga de fam

Avui és dilluns 30 de març, des del meu ingrés a l’hospital no he pogut actualitzar el bloc i em disculpo per aquesta absència i manca d’actualitat sobre el meu estat.  El dia de l’ingrés m’hagués sigut impossible escriure res, com ja ho va ser el dia abans, però els dies posteriors, com que no disposava d’internet, vaig prioritzar la lectura i la reflexió a l’espera de que arribés el dia d’avui per transmetre tot el transcorregut des del passat 25 de març.

El dia de la meva hospitalització ja no va començar gens bé.  Vaig passar la pitjor nit que he passat d’ençà de l’inici de la vaga de fam.  Cap a les 6 de la matinada, amb l’esperança de poder millorar la meva situació i descansar, vaig decidir anar al lavabo, pensant que la bufeta era el motiu del meu insomni.  Em vaig aixecar, com sempre, vaig agafar el pot per mesurar l’orina i em vaig dirigir al lavabo.  Un cop allà, vaig començar a tenir sensacions estranyes, mal de cap intens i mal de panxa semblant a nàusees.  Vaig entendre que m’estava començant a marejar i em vaig afanyar, vaig buidar el pot, el vaig netejar amb menys cura que de costum i vaig sortir del lavabo.

Poques passes més vaig poder fer.  Com que era el lavabo de la sala on feien dansa, hi havia uns bancs per poder-se canviar.  Ràpidament m’hi vaig asseure per evitar mals majors i per intentar que aquell mareig, que ja m’impedia veure el que m’envoltava, se’m passés.  Assegut la situació no millorava i vaig acabar estirant-me, deixant el pot de l’orina a terra.  Vaig tancar els ulls i vaig esperar i concentrar-me en tot el que m’estava passant interiorment, tenia el pols molt accelerat i la panxa i el pit es movia al seu ritme.  Per sort, al cap d’una estona em vaig tranquil·litzar, el pols es va calmar i l’estómac ja no palpitava.  Vaig obrir els ulls i ara tot era clar.  Vaig dubtar uns instants i, finalment, em vaig asseure, vaig agafar el pot i em vaig aixecar.  La tornada al llit va ser normal, vaig agafar una palangana per deixar-la al capçal del llit, em vaig deixar caure al llit i em vaig tapar per intentar descansar.

Al cap d’unes hores, em despertava.  Vaig notar, ràpidament, que estava molt cansat i que plantejar aixecar-me em cansava només de pensar-ho.  Ràpidament, em van preguntar com em trobava, vaig informar que bé, que simplement estava una mica cansat.  La potencia de la meva veu i el fet que hi hagués la palangana prop meu, els va alertar.  Em van demanar a veure si havia vomitat, evidentment no sabien res del que havia passat unes hores abans, no vaig voler despertar a ningú.  Tampoc tenia esma per explicar la meva experiència al lavabo i ho vaig obviar.  Tot i així, no vaig convèncer i poc després van avisar l’ambulància perquè se m’endugués a l’hospital.

Jo era conscient que no estava en bon estat i, per tant, vaig acceptar el trasllat a l’hospital i vaig demanar que s’avisés als meus pares.  Tot i així, vaig transmetre la meva voluntat de, malgrat l’hospitalització, continuar la vaga de fam allà perquè l’assemblea del SEPC ho tingués en compte, ja que sé que sense la meva aprovació i voluntat es descarta la continuïtat de la vaga de fam.  Em van dir que descansés, que no hi pensés, que ja en parlaríem.  Al cap d’una estona van arribar la metgessa i infermera de la UAB per informar-me de que ja venia la ambulància si aquesta era la meva voluntat.  Tot plegat, m’ha sabut greu per elles i els altres metges que venien de la UAB, estaven com enfadats i ressentits perquè ells no em podien assistir.  Ho entenc, però perquè es pensaven que era perquè com que eren de la UAB eren “dolents”.  Li hagués rebatut, però no tenia esma, els hi agraeixo la dedicació i lamento en la situació en la que es van trobar, però en cap cas pensàvem o crèiem que eren “dolents” o còmplices de la UAB, simplement que ja teníem equip mèdic i no tenia sentit rebre l’assistència tants cops al dia, feina llençada, per res.

Continua llegint ‘La fi de la vaga de fam’

Anuncis
25
març
09

Trentè dia de vaga de fam (24 de març)

Avui, com ja han informat els mitjans, l’estat d’en Tomàs és més crític que mai.
Ahir ja va radicalitzar la seva postura i va deixar d’ingerir glucosa, per tant, la seva situació de salut és crítica.

Així doncs, a petició d’en Tomàs i ja que en aquests moments ja es troba descansant, el grup de suport hem decidit continuar amb l’elaboració del diari d’ara en endavant perquè es pugui anar fent el seu seguiment.

Avui al matí en Tomàs s’ha despertat amb la trucada de Cerdanyola Avui i Ràdio Berga. Poc després, han vingut a visitar-lo tres dels quatres metges que li han estat fent el seguiment durant tots els dies. Aquests, han estat valorant la situació actual d’en Tomàs després de fer-li totes les proves i, finalment, han recomanat la seva hospitalització. Davant d’això, en Tomàs s’hi ha negat i els metges han marxat.

Cal dir, que l’estat ha alarmat a tothom perquè les cetonúries han donat doblement positiu (ja estaven al màxim) i això significa que ja no li queda gens de glucosa al cos i que l’ha de consumir dels òrgans com el cervell o el fetge.

Durant la tarda, ha vingut diversa gent a entrevistar-lo com els del Màster de TV3 i altres, i quan tots han marxat, com que estava molt cansat s’ha estirat i l’hem deixat descansant a l’habitació. Ha dormit durant un parell d’horetes i, cap al vespre, han trucat Ràdio Trama, una ràdio lliure de Sabadell.

El dia ha acabat una mica més tranquil. Com que ha tingut molt mal de cap durant tot el dia ha seguit al llit fins ara fa poc, que s’ha anat a fer les proves mèdiques de la nit. Cal dir, que la prova de les cetonúries ha tornat a donar positiu, com ja era d’esperar.

No sabem com passarà la nit ni com ho portarà demà. De moment ja som conscients de que hem d’estar ben atents per si necessita aixecar-se, es mareja o té qualsevol moléstia.

Suposem que demà, la seva situació crítica es farà més pal·lesa, i de fet, no sabem fins a quin punt el seu cos pot aguantar.

Tot el suport per en Tomàs.

-Grup de suport de la vaga de fam-

23
març
09

Vintinovè dia de vaga de fam (23 de març)

Avui al matí estava força cansat. Durant la nit m’he hagut de llevar un munt de cops per anar al lavabo i n’estava ressentit. He decidit allargar una estona més i dormir fins més tard. Finalment, però, tampoc m’he llevat gaire més tard. De bon dematí ha vingut una professora que estava fent el doctorat. Ens ha vingut a transportar-nos la seva preocupació per la situació. No estava d’acord en el que deia però tampoc tenia massa esma, ni ganes, d’encetar un debat sobre la vaga de fam, així que he deixat que els meus companys parlessin amb ella. No me n’he pogut estar i al final he fet algun comentari.

A mig matí m’ha trucat RAC1 per fer-me quatre preguntes donat que demà farà 30 dies de la vaga de fam. No hi hem estat gaire i el noi ha sigut molt comprensiu i amable. Després de RAC1 m’han trucat de Vilaweb, el primer cop que ho fan, no enteníem que Vilaweb encara no hagués publicat res. Ha sigut breu, per telèfon també, i bastant comprensius amb la situació. A la tarda, han vingut de El Directe, aquest si amb càmera per fer-me alguna fotografia i amb gravadora per la veu. A aquesta entrevista ja estava bastant cansat i potser si que se m’ha fet llarga, tot i així, el noi ha sigut comprensiu i tampoc ha volgut atabalar-me gaire.

Avui he tingut algunes visites, està bé la vaga de fam perquè m’està servint per poder veure a aquelles persones que en circumstàncies normals, costen de veure. El que s’ha de fer per poder veure a amics i companys! Per altra banda, també ha vingut una altra professora que també estava preocupada pel meu estat de salut i per tot plegat. Aquesta entenia més les raons i el conflicte existent i no hi ha hagut discurssió en aquest sentit, però si que hem estat parlant de com estava tot. En aquell mateix moment també hi havia una companya de comunicació que ha vingut, també, a donar-me suport, estava indignada pel silenciament i el passotisme vers la vaga. No la coneixia, però de seguida hem trobat tema de conversa.

Al final de la tarda ha tornat a venir l’exicerectora d’estudiants que ja havia vingut uns dies (setmanes potser) enrere. Hem tornat a discutir sobre la vaga de fam i sobre com s’està portant a terme l’aplicació de l’EEES. En aquest ja hi he participat una mica més, potser massa i tot. Bé, estava preocupada pel meu estat de salut i intentava que em replantegés la vaga de fam. En algun moment la discussió, per discrepàncies, ha sigut una mica pujada de to, cosa que lamento ja que no era la inenció. Darrerament m’exalto a la mínima, ja ho deien que la vaga de fam em canviaria l’humor, ja de passada aprofito per disculpar-me amb els companys de militància i d’assemblees que darrerament potser estic una mica impertinent.

Després de marxar la vicerectora, hem estat parlant una bona estona. Mentre debatíem i parlàvem, jo estava més aviat escoltant, han arribat companyes de la UB, s’han disculpat per no haver vingut abans, cosa que entenc ja que si tothom em vingués a veure, qui faria la feina? Bé, els hi hem explicat del que estàvem parlant i han optat per quedar-se escoltant la conversa, ja que eren temes de la UAB, els hi queda una mica lluny.

Poc després de marxar les de la UB, hem decidit que avui al vespre, si tenim temps, mirarem de mirar una pel·lícula per distreure’ns. No sé si l’aguantaré tota, avui, per motius que ja explicaré demà, estic bastant més espés i cansat. He tingut mal de cap durant el dia i les cames carregades. Sort que avui he pogut anar al lavabo que tinc més aprop a partir de més d’hora i així m’he estalviat unes quantes passejades.

23
març
09

Vintivuitè dia de vaga de fam (22 de març)

Avui ha tornat a venir el meu germà de bon dematí. Pobre aquest cap de setmana ha fet temps complert fent-me companyia. Es volia esperar a que arribessin els meus pares però quan ja s’ha fet tard ha decidit marxar. Els meus pares al final no han baixat perquè ma mare no es trobava bé i al final han decidit quedar-se, a més durant la setmana ja vindran a veurem que han de baixar més d’un cop a l’hospital. Al matí he aprofitat el bon temps i la companyia de mon germà per sortir a caminar una mica i seure una estona a la Cívica.

Avui havien de venir companys de la Universitat de les Illes Balears, anaven a Burgos i de tornada volien passar per aquí, al final, però, han allargat més a Burgos i vindran demà. Avui hem estat tranquils, no he tingut visites remarcables, més enllà de la gent del SEPC. Ahir, es va quedar un munt de gent a dormir. M’ha sabut molt greu que a mitja nit m’he hagut de llevar per anar al lavabo i sense voler he aixafat a un company que dormia plàcidament. M’he sentit fatal.

A la tarda ens hem posat a escoltar Cesk Freixas, segurament un dels cantautors que més m’agraden i que, ja de passada, agraeixo el seu suport expressat en aquest bloc. Mentrestant, m’han estat comentant novetats del bloc, bàsicament, els comentaris que deixa la gent. No acostumo a mirar-ho jo, estic massa cansat com per llegir tants comentaris, em conformo amb un resum de com està el pati. Hi ha alguns dels comentaris que, fins i tot, desitgen la meva mort. Segurament no tindran tanta sort, segurament saben que, com diuen els espanyols, la “mala hierba nunca muere”.

Fent un repàs, ha servit per riure una estona, realment hi ha gent que està dedicant esforços i moltes hores a escriure al meu bloc, amb no sé quines bajanades molt creatives, tot i que ja van de cap a caiguda. Els hi diria que no val la pena que llencin el temps d’aquesta manera, però la meva recomanació seria envà. Es deuen sentir realitzats intentant criticar la vaga de fam, dic intentant perquè pels comentaris que hem llegit tenen de tot menys arguments sòlids. N’hi ha un que fins i tot posava plats i menjars, suposo que a l’espera que m’agafés un atac d’ansietat o quelcom semblant. No deu entendre que no portaria tants dies si una cosa tan simple em pogués afectar de tal forma.

Tot plegat, però, reconforta ja que, quan els contraris es posen nerviosos i es llencen amb una ofensiva tan curiosa, demostra que la feina s’està fent bé. A més, es donen casos de mateixes persones escrivint sota pseudònims diferents per semblar que més gent està escrivint. Si he de ser sincer, em fa una mica de pena que algú arribi fins a l’extrem de fer aquestes coses, fruit, segurament, de la inseguretat en allò que es pensa i es creu, volent convèncer, no per raó, sinó pel nombre de persones que diu la mateixa idea. Estic content, doncs, que s’estigui fent bona feina i que, a més, ningú perdi el temps contestant aquest tipus de comentaris i dediqui el temps per coses més profitoses.

Bé, la resta del dia, ha continuat amb tranquil·litat. He tingut força mal de cap al llarg del dia. Com ara ja de costum, estic força cansat i amb les cames bastant carregades, mentre estic estirat no ho noto, però cada cop que m’aixeco per anar al lavabo se’m fa bastant pesat i feixuc. Quan ho noto més, però, és quan ho he de fer a mitja nit, em costa molt, no només per la son, estic com molt més cansat.

22
març
09

Vintisetè dia de vaga de fam (21 de març)

Avui el dia ha sigut força tranquil. No m’he llevat massa tard tampoc, però m’he despistat i entre una cosa i l’altra m’he fet les proves una mica més tard del normal. De bon matí, ha vingut mon germà altre cop, ahir ja em va dir que potser es passaria avui i s’hi quedaria una mica. Poc després, ha arribat un company de militància de la UB-Mundet, feia temps que no el veia i, de fet, m’ha sorprès i agradat la seva visita. A mig matí, tots els que estàvem per aquí hem sortit una estona a passejar. No hi hem estat gaire, no feia gaire bo i aviat hem tornat a ser a l’Edifici d’Estudiants. De fet, he caminat una mica més del que em convenia crec. La qüestió és que hem anat fent, caminant endavant, i llavors quan ens n’hem adonat, hem hagut de fer tot el camí de tornada i com a conseqüència d’això, em trobo força cansat.

Quan el company de Mundet ha marxat, de seguida han vingut els pares de la meva xicota com cada dissabte. M’han portat un diari comarcal i hem estat parlant, com sempre, de com està el pati pel poble i la comarca. També m’han transmès mostres de solidaritat diversos del poble. Han aprofitat per fer una pancarta per penjar-la al poble per fer-ne difusió. Durant una bona estona hem estat jugant a cartres, érem força colla i hem passat una bona estona. Ha arribat un moment en què el soroll i tot el conjunt de converses paral·leles m’ha molestat. El metge ja m’ho ha dit alguna vegada que em puc atabalar una mica, i avui això ho he notat i ho he hagut de dir als companys.

Durant la tarda, hem mirat la pel·lícula La Haine. Jo no l’he seguit gaire, i m’he posat a mitja pel·lícula i m’ha costat força seguir el fil de la pel·lícula, tot i així m’ha semblat molt interessant i bona. Després, hem estat parlant i, entremig d’això, hem descobert que el membre de seguretat portava pistola. Ens hem quedat força sorpresos, i han anat a parlar per esbrinar el perquè, però no s’ha mullat més enllà de “per si de cas”.

Ja entrada la nit, no he fet gaire res més. Ens hem quedat un grupet de persones i hem estat parlant, durant algunes hores, sobre temes molt variats i, fins i tot, que portaven polèmica. Durant el dia, he aprofitat per escoltar el CD de música marroquí que em va portar la meva amiga del Marroc, el CD està molt bé, té música molt variada i m’agrada prou.

Bé, per les altres coses, els dies passen de pressa i no faig gaire res en concret. De salut, potser avui em trobo una mica més decaigut. No sé si és per la caminada que he fet o perquè estic més dèbil en conjunt. Els músculs també em fan més mal ara a la nit. Les cames me les trobo carregades i els braços em pesen una mica. Espero que demà em trobi una mica millor, al menys durant el matí.

Per avui ja n’hi ha prou, no sé què més explicar i estic una mica cansat i espès, així que el millor és que em retiri a descansar.

21
març
09

Vintisisè dia de vaga de fam (20 de març)

Avui ha sigut un dia especial. Com no podia passar d’altra forma, és clar. No passa cada any que fas anys en mig d’una vaga de fam. Els meus companys m’han fet un original pastís compost amb aigua i un munt d’espelmes surant per sobre. També m’han fet una pancarta que esperaven que fos una sorpresa però com que han sigut poc hàbils i l’estaven fent al passadís, quan he hagut d’anar al lavabo els he enganxat a mig fer. M’ha sabut greu, perquè sé que ho estaven fent amb molta il·lusió i jo els hi he aixafat la guitarra, però bé.

Ha sigut un dia força emotiu, en algun moment, fins i tot, he estat apunt de que em caigués alguna llàgrima, però a mi em costen aquestes coses. Tinc massa interioritzat el meu rol de gènere, construït pel sistema, i la màxima de “els nens no ploren” em reprimeix sense ni adonar-me i interpretant que la meva reacció és la normal i correcta. Una lluita difícil, la de combatre els rols de gènere, però necessària i possible.

Durant el dia ha anat passant gent a felicitar-me, també he rebut correus, trucades i missatges. El metge ha vingut al matí, hem estat parlant de com em trobava i una mica de repàs de la jornada del dia abans. M’ha tornat a explicar quin era el meu estat, quines poden ser les conseqüències a partir i si continuava disposat a seguir amb la vaga de fam (aquesta darrera pregunta sempre me la han fet). Entorn a això hem estat parlant una bona estona, ell, lògicament, està amoïnat per la meva salut i, si més no, vol que tingui constància, en tot moment, de quin és el meu estat. La darrera decisió, però, és meva, mentre estigui en condicions per prendre decisions, i jo li he explicat que la meva intenció és continuar la vaga de fam.

A la tarda, he tingut l’agradable visita de mon germà i d’una amiga que el darrer any i mig ha estat per Bogotà i París. Ara ha tornat uns dies aquí abans de tornar cap a casa, ella és del Marroc. La vaig conèixer pel meu germà gran, no sé ben bé com es van conèixer amb ell, no sé si m’ho a explicat algun cop, però suposo per coincidència de classes. Ella havia vingut a Barcelona per acabar els estudis a la UAB. Total que vam aprofitar per ensenyar-li una mica els paratges de la nostra terra, les nostres festes i les nostres tradicions. Com que durant l’estiu va estar aquí, es va poder endur un bon recull de festes populars d’arreu. I bé, hem estat parlant de com li havia anat tot i m’ha portat un CD-llibre de música del Marroc. Una visita que m’ha fet molta il·lusió.

A estones, durant el dia, he estat fent feina al mateix temps que ens posàvem al dia de com s’estava resolent tot el conflicte dels Mossos d’Esquadra i com tots els partits intenten salvar els seus mobles mentre llencen pedres a la teulada dels altres. Divertit espectacle el d’aquest professionals que no goso ni anomenar-los polítics per respecte a la política. Aquesta ha quedat tacada per culpa de l’actitud d’aquests trepes que un cop a la seva butaca perden aquest món de vista i passen a viure en un on el que interessa és mantenir aquesta butaca i, si pot ser, que aquesta es converteixi en sofà-llit.

Han desprestigiat la política, estratègia molt hàbil per potenciar l’abstenció i la despreocupació del conjunt de la societat en aquelles qüestions que ens afecten. Fent, d’aquesta manera, que els seus propòsits de mantenir-se al poder siguin més fàcils d’aconseguir. Han assolit, al si de la societat, un sentiment de que la política és quelcom aliè i del que no ens hem de preocupar que ha potenciat el retrocés de les lluites socials pels propis drets i llibertats.

La política és cosa de tots i totes i és present, en major o menor mesura, més o menys explícitament en les nostres actituds, postures i opinions. L’existència en una societat d’una persona apolítica és tan absurda com l’existència d’un ésser humà sense aigua. L’abstencionisme, la indiferència o el passotisme són postures polítiques, malgrat no es vulgui reconèixer, que, en aquest, cas ratifiquen la idea dominant malgrat que el sentiment pugui ser el contrari (desmotivació pels professionals de torn).

Bé, la resta de dia ha sigut una mica com cada dia, no hem fet res d’especial. Jo també estava força cansat com per fer quelcom més especial del normal. De fet avui no he ni anat a fer una volta, avui també he tingut mal de cap i molèsties a les cames. Em sembla que posarem una pel·lícula i deixarem que el cansament superi les molèsties i m’adormi.

19
març
09

Vinticinquè dia de vaga de fam (19 de març)

Avui ha començat el dia mogut. La manifestació començava a les 12h i mitja hora abans havíem de fer una roda de premsa amb el metge i un portaveu del SEPC. Així que, a quarts d’11 havíem de marxar de la UAB per arribar a Barcelona amb prou temps com per passar abans a recollir el material per la roda de premsa. Hem carregat el cotxe amb una cadira de rodes, per si de cas, i amb aigua a dojo.

El viatge a Barcelona ha sigut ràpid, però hem sortit tard. A dos quarts passats de 12 ens plantàvem a Pl. Universitat. Ja hi havia un bon gruix de gent. Al cap de poc, hem començat la roda de premsa, hi havia tots els mitjans. No ha sigut massa llarga, el portaveu del SEPC ha exposat el rebuig a l’actuació policial del dia anterior i ha anunciat que dijous vinent es convoca vaga general; el meu metge ha exposat el meu estat de salut i altres qüestions referents a l’equip mèdic; jo simplement he exposat com hem trobava i quines eren les meves intencions, he respost quatre preguntes i hem donat per finalitzada la roda de premsa.

En aquell moment, han entrevistat a un representant de l’Associació Catalana pels Drets Humans que, juntament amb altres entitats i col·lectius, han presentat un comunicat criticant i exigint responsabilitats per la càrrega policial del dia anterior. S’ha de dir que avui m’he assabentat que fins i tot s’havia carregat contra un nen de 10 anys i que alguns vídeos mostren la intencionalitat dels Mossos d’Esquadra quan carreguen contra la premsa, tot i dir que no els van identificar. Els Mossos van carregar amb tal ràbia i bogeria que crec que si no portessin el casc haguéssim pogut veure com brollava escuma de les seves boques.

Durant el dia han anat sortint condemnes sobre l’actuació policial, són molts els mitjans, veïns i persones que van rebre agressions. Veient l’evidència que plasmaven les imatges, fins i tot autoritats dels Mossos d’Esquadra i la conselleria d’Interior han hagut d’admetre que es van produir errors i que potser no es va actuar degudament, per cert, animo a escoltar el Mosso que ha anat al programa El Club de TV3, els Mossos haurien de mirar una mica més qui envien a parlar. Ara, tots aquells que els han defensat o defensen, han quedat retratats, per voler defensar la repressió d’un sistema que, donada l’evidència, ni el propi sistema pot defensar.

Bé, acabada la roda de premsa, hem anat una estona a Plaça Universitat (la roda de premsa es realitzava davant del Rectorat), ens hem assegut al sol i allà hem esperat fins que els darrers manifestants han enfilat per Pelai. Després, hem emprés el camí de tornada a la UAB. M’ha sentat bé sortir d’aquí i veure tot l’ambient de Plaça Universitat, una munió de gent demanant la dimissió del Conseller d’Educació per la impresentable LEC i el grupet festiu que acompanyava el bloc per la universitat pública. En fi, la veritat és que no m’he cansat gaire perquè he estat tota l’estona assegut, tret dels pocs metres que m’he mogut per allà (també em convé caminar).

Un cop a la UAB, hem estat mirant el seguiment de la manifestació. Hi havia una gentada. A mitja tarda, han anat arribant companys de la manifestació i ens han explicat com ha anat tot. La valoració és força positiva, el seguiment ha sigut molt àmpli i les xifres parlen de desenes de milers de persones. Bé, tot plegat, bones notícies per l’ensenyament públic.

Bé, durant la resta del dia hem tornat a veure vídeos de les carregues policials i els que hi eren han explicat com els hi va anar. Lògicament, avui han vingut els que bonament estaven en condicions, molts han passat el dia descansant al llit per les contusions rebudes. Cap a les 10 del vespre, m’han trucat d’IB3 ràdio, avui hi ha hagut, també, càrregues policials contra una concentració a Mallorca de solidaritat amb els fets d’ahir a Barcelona. Bé, m’han entrevistat sobre la vaga de fam i, seguidament, hi havia un debat sobre Bolonya i els fets ocurreguts a Palma.

Aquesta nit passada, m’ha costat força adormir-me tenia moltes molèsties a la cama dreta, a la part de l’angonal, a banda, de les ja recorrents molèsties a les cames. He de destacar, també, que aquest matí, fins al migdia, he tingut sordesa a l’orella dreta, cosa que m’ha molestat força, sobretot durant la roda de premsa. Cap al migdia m’ha tornat l’oïda, i ja he sentit bé fins ara. He notat el cansament i el desgast d’haver baixat a Barcelona, però el fet de que em toqui l’aire, el sol i l’ambient de la plaça m’han animat força.