Un altre dia de xifres rodones, avui fa 20 dies que vaig començar la vaga de fam. El temps passa de pressa i pel que sembla encara tinc per un temps més. Però bé, estic disposat a esperar el que calgui, perquè si una cosa tinc és temps i ja em començo a acostumar a aquesta forma de viure. Si que és cert que beure només aigua es fa pesat, però un cop t’acostumes ja no emprenya tant.
El dia ha començat com tants d’altres, però com que avui és dissabte hem allargat una mica més la dormida. Així, a mig matí m’he aixecat a prendre la pastilla de cada dia i poc després, m’he fet totes les proves mèdiques. Cap al migdia, ha vingut la metgessa, que ha mirat totes les dades dels dies anteriors i m’ha fet una revisió general. Hem estat parlant una mica de com està el panorama i, poc després, ha tornat cap a Barcelona.
Al cap de poca estona, han vingut els pares de la meva xicota. Com cada dissabte, m’han explicat cosetes del poble i hem estat petant la xerrada una estona. Després, han anat a fer un vol, els seus pares la troben a faltar i des de que vaig començar la vaga de fam que no ha pujat al poble.
A la tarda, tampoc he fet gran cosa a part de sortir a passejar. Cal dir que em costa, encara que sé que ho he de fer, em fa força mandra ja que em sento molt cansat després de caminar. Tot i això, sé que és una cosa que he de fer de manera obligada perquè la recuperació no sigui tan llarga i dura. També em convé per prendre l’aire i perquè em toqui una mica el sol.
A mitja tarda, ha vingut una companya del SEPC que, a més, és el seu aniversari. Resulta que som uns quants que fem anys al març, ja se sap que la bona gent és del març. Hem aprofitat que érem colla per jugar a jocs de taula i estar distretes una bona estona.
Cap a la tarda-vespre han marxat un parell que anaven a la inauguració del nou espai de Can Capablanca, casal de Sabadell. Es rumoreja que està molt bé, durant les darreres setmanes han estat treballant de valent perquè avui estigués tot enllestit. A mi em feia gràcia anar-hi, però donades les circumstàncies, m’hauré d’esperar a veure’l més endavant. Demà els hi demanaré a veure què tal ha anat.
Com ahir, avui he aprofitat, a les estones que no feia altres coses, per avançar feina que tinc pendent. M’he trobat amb algun contratemps per no disposar de material que tinc a casa, però malgrat tot he estat fent força feina. He de reconèixer, però, que estic força esgotat, tant mentalment com físicament. El cansament creix i ara ja em costa aguantar segons quins pesos. Toca descansar doncs, demà serà un altre dia.
vagadefamperlauniversitatpublica.wordpress.com 
Una abraçada, de tot cor!
Guanyarem!
http://cucadellum.blogspot.com/2009/03/un-peto-tomas.html
Ànims Tomàs!
La pastilla de cada dia?
Anims! Es impresionant el que estas fent!
Estem amb tu, força!
Salut
Hola Tomàs, el que estàs fent és un gran esforç que moltes no estariem disposades a fer.Gràcies. Realment et llegeixo cada dia i pateixo per el teu estat de salut. Em sap greu que no ens escoltin prou i que tu hagis de passar per el que estàs passant. De debò, espero que et cuidis molt tot i que no et conec (bé, tenim un amic d berga en comú). Aquí fem córrer la veu i s’ha encartellat pels carrers de Vilafranca, espero que estiguis bé quan tot hagi acabat.
Una abraçada molt gran company i molts ànims!!!
Tens tot el meu respecte company. El que fas tu és “desobediència civil pacífica” i està molt bé. No obstant, ja saps la meva opinió sobre la direcció del moviment estudiantil. En sóc força crític. Però pel que fa a la meva persona, no cal que et destrueixis més. No és que et vulgui desanimar en la teva lluita però he pensat que això et pot conduir a tenir conseqüències irreversibles. Als 7 dies ja em va preocupar la teva situació. Al principi em sentia orgullós el fet de tenir a la UAB un estudiant que és d’una carrera tècnica i que és tant llest com tu que estigues fent vaga de fam. Però als 20 dies m’han dit estudiants del campus que és molt perillós. El respecte de molts companys ja el tens. Però cap governant ni gestor s’ha preocupat per tu ni pensa moure un dit. Si vols seguir és decisió teva i s’ha de respectar. Però tampoc ho pots fer en nom de tothom ja que hi ha molta gent amb la qual he parlat que no se sent responsable dels teus actes i li sap greu que tu diguis que lluites per tots. Al cap i a la fi és el que fas, sacrificar-te per una causa comuna i tu decidiràs quan acabes amb això. Et desitjo molta sort.
Malgrat no compartir moltes de les opinions teves, reconec que almenys existeix un punt de respecte en els teus comentaris, cosa que no hi ha en molta altra gent. Així mateix, cal reconèixer el teu valor en parlar sempre amb el nom per davant, no amagats en l’anonimat.
Malgrat tot, sí que penso que en Tomàs ha de continuar amb la lluita, com la resta del moviment. Bolonya s’ha d’aturar i cal fer-ho amb tots els mitjans que tinguem a l’abast.
La lluita continua !