Vintisisè dia de vaga de fam (20 de març)

Avui ha sigut un dia especial. Com no podia passar d’altra forma, és clar. No passa cada any que fas anys en mig d’una vaga de fam. Els meus companys m’han fet un original pastís compost amb aigua i un munt d’espelmes surant per sobre. També m’han fet una pancarta que esperaven que fos una sorpresa però com que han sigut poc hàbils i l’estaven fent al passadís, quan he hagut d’anar al lavabo els he enganxat a mig fer. M’ha sabut greu, perquè sé que ho estaven fent amb molta il·lusió i jo els hi he aixafat la guitarra, però bé.

Ha sigut un dia força emotiu, en algun moment, fins i tot, he estat apunt de que em caigués alguna llàgrima, però a mi em costen aquestes coses. Tinc massa interioritzat el meu rol de gènere, construït pel sistema, i la màxima de “els nens no ploren” em reprimeix sense ni adonar-me i interpretant que la meva reacció és la normal i correcta. Una lluita difícil, la de combatre els rols de gènere, però necessària i possible.

Durant el dia ha anat passant gent a felicitar-me, també he rebut correus, trucades i missatges. El metge ha vingut al matí, hem estat parlant de com em trobava i una mica de repàs de la jornada del dia abans. M’ha tornat a explicar quin era el meu estat, quines poden ser les conseqüències a partir i si continuava disposat a seguir amb la vaga de fam (aquesta darrera pregunta sempre me la han fet). Entorn a això hem estat parlant una bona estona, ell, lògicament, està amoïnat per la meva salut i, si més no, vol que tingui constància, en tot moment, de quin és el meu estat. La darrera decisió, però, és meva, mentre estigui en condicions per prendre decisions, i jo li he explicat que la meva intenció és continuar la vaga de fam.

A la tarda, he tingut l’agradable visita de mon germà i d’una amiga que el darrer any i mig ha estat per Bogotà i París. Ara ha tornat uns dies aquí abans de tornar cap a casa, ella és del Marroc. La vaig conèixer pel meu germà gran, no sé ben bé com es van conèixer amb ell, no sé si m’ho a explicat algun cop, però suposo per coincidència de classes. Ella havia vingut a Barcelona per acabar els estudis a la UAB. Total que vam aprofitar per ensenyar-li una mica els paratges de la nostra terra, les nostres festes i les nostres tradicions. Com que durant l’estiu va estar aquí, es va poder endur un bon recull de festes populars d’arreu. I bé, hem estat parlant de com li havia anat tot i m’ha portat un CD-llibre de música del Marroc. Una visita que m’ha fet molta il·lusió.

A estones, durant el dia, he estat fent feina al mateix temps que ens posàvem al dia de com s’estava resolent tot el conflicte dels Mossos d’Esquadra i com tots els partits intenten salvar els seus mobles mentre llencen pedres a la teulada dels altres. Divertit espectacle el d’aquest professionals que no goso ni anomenar-los polítics per respecte a la política. Aquesta ha quedat tacada per culpa de l’actitud d’aquests trepes que un cop a la seva butaca perden aquest món de vista i passen a viure en un on el que interessa és mantenir aquesta butaca i, si pot ser, que aquesta es converteixi en sofà-llit.

Han desprestigiat la política, estratègia molt hàbil per potenciar l’abstenció i la despreocupació del conjunt de la societat en aquelles qüestions que ens afecten. Fent, d’aquesta manera, que els seus propòsits de mantenir-se al poder siguin més fàcils d’aconseguir. Han assolit, al si de la societat, un sentiment de que la política és quelcom aliè i del que no ens hem de preocupar que ha potenciat el retrocés de les lluites socials pels propis drets i llibertats.

La política és cosa de tots i totes i és present, en major o menor mesura, més o menys explícitament en les nostres actituds, postures i opinions. L’existència en una societat d’una persona apolítica és tan absurda com l’existència d’un ésser humà sense aigua. L’abstencionisme, la indiferència o el passotisme són postures polítiques, malgrat no es vulgui reconèixer, que, en aquest, cas ratifiquen la idea dominant malgrat que el sentiment pugui ser el contrari (desmotivació pels professionals de torn).

Bé, la resta de dia ha sigut una mica com cada dia, no hem fet res d’especial. Jo també estava força cansat com per fer quelcom més especial del normal. De fet avui no he ni anat a fer una volta, avui també he tingut mal de cap i molèsties a les cames. Em sembla que posarem una pel·lícula i deixarem que el cansament superi les molèsties i m’adormi.